Ei,Familia & Companyia!!!!
Va ser aquest divendres que volent anar a esquiar, no vaig poder perquè
tenia tres hores de classe a l'institut.
El que tot i anant-hi amb
remordiments, i tants remordiments que arribat a classe vàrem fer només una
hora de res, i les altres dues no vàrem fer res.
Picant-me els "ous" per aquella "putadeta", vaig continuar amb l'idea i
aquest dissabte vaig pujar a les pistes de Núria.
Dissabte al matí, ja m'havia preparat l'equip i els àpats la nit anterior, va
ser aixecant-me justet que pres el cafè, menjada la botifarra i beguda la
llet, vaig emprendre el viatge fins a l'estació.
Sabent que anava tard, però no sabent quant, vaig arribar a l'estació que
el tren ja sortia.
Passant d'anar a comprar el bitllet, tot just pujat al tren amb els esquís
que se'm queien, van tancar les portes.
Vaig anar a veure el revisor quan
explicant-li i demanant-li un parell o tres de minuts per comprar el
bitllet, em va dir que anaven massa endarrerits per augmentar més el retard
del tren.
Ahahaha....ahahaha....ahahaha...!!
Va ser quan em va suggerir que a Vic, com que hem d'esperar el tren que ve
de la Tour de Querol, França, que poder allà tindria els dos o tres minuts que
volia.
Arribats a Vic, vaig mirar la via del costat, i no veient cap tren vaig
pujar les escales per comprar el bitllet cap a Núria.
Sabent que a Vic estava dos euros més bé de preu que a Canovelles, la
sorpresa va ser quan em va dir el preu.
Ja que per comptes de pagar-ne 30'65 euros a Canovelles, en vaig pagar 17'60 euros a Vic.
Jo encantat de tota la vida els
hi vaig pagar.
Donant-li les gràcies al revisor, em va fer l'ullet.
Arribats a Ribes i baixant del tren, vaig pujar al cremallera, on passant el
revisor, se'm va quedar un dels dos bitllets que tenia.
Quan li vaig dir que
aquell era per descanviar pel forfé.
Quan em va ensenyar que només havia
pagat el tren i el cremallera.
Per això m'havia sortit tan bé de preu.
Ahahaha....ahahaha....ahahaha...!!
Total, arribat a les pistes vaig passar d'anar al telerrastre que et porta
al telecadira principal perquè allà et miren el forfé, i caminant una mica
més, vaig anar directa al telecadira.
Havent-hi la Carla allà, em va demanar el forfé, i jo fent-me el "longuis"
fent veure que el buscava per fer temps, va ser quan va arribar el
telecadira, i m'hi vaig enfilar.
Ja abans m'havia trobat el Jaume, on saludant-nos i dient-se quatre
coses, vaig anar a les pistes.
Arribant a dalt del telecadira, això que vaig anar a pixar i no ser què, que
va aparèixer el Jaume.
Explicant-li em va dir que anés a la pista de l'ou, que allà no miraven si tens
forfé o no en tens.
GRÀCIES JAUME!!
Total que anant a aquella pista i veient-la fàcil la vaig començar a baixar
sense pals.
Com que allà pujaven esquiadors i no esquiadors, de vegades tenia de fer
cua, va ser quan vaig calcular el temps que trigava en sortir i arribar l'ou
aquell.
Cinc minuts.
La pega d'aquell ou era que per pujar-hi t'havies de treure els esquís cada
vegada, però aquell dia m'era igual perquè esquiava de "guais".
Així que cap allà la una del migdia, em vaig dir que ara que fan el canvi de
personal, vaig al telecadira que no hi serà la Carla.
Ahahaha....ahahaha....ahahaha...!!
Un xurro, encara hi era.
Així que vaig ser jo qui va anar a dinar i a
recuperar forces.
Ja dinat i passejant-me per les instal·lacions, vaig trobar-me altre vegada amb
el Jaume i un company que ja estava cansat d'esquiar i de caure amb la
taula.
Que li vaig demanar el forfé que ja no volia més, i aleshores
donant-li les gràcies vaig anar a la pista vermella que volia des d'un
principi.
Pensant-me que aquelles hores ja estaria tota pelada, va ser quan vaig
comprovar que encara hi havia neu esquiable.
No corrent massa les primeres baixades, va ser agafant-li confiança i a
envalar-me, que varen venir les caigudes tontes.
Total, arribats a l'última baixada, vaig retrobar al Ivan, i amb temps de
sobres, vaig voler anar a saludar la Dolors, la noia del dispensari d'allà
Núria que va descobrir que no duc calçotets.
Ahahaha....ahahaha....ahahaha...!!
Ja plegat tot i cap al cremallera, arribat a Ribes vaig anar al bar per
demanar un cafè americà.
Mirant la tele i remenant el cafè mig adormit i cansat, va ser aquest va
vessar-me de la tassa.
Veient-ho el cambrer, em va dir si volia que l'omplís més.
No m'hi vaig
negar.
Acabant-me el cafè i havent-l'hi pagat, em va costar noranta
cèntims.
On pensant-me que m'havia cobrat de més, sortint de l'estació per
assegurar-me que tenia temps suficient per un altre cafè, vaig entrar per
demanar-li un altre cafè americà.
Begut i pagat, vaig comprovar que eren noranta cèntims.
Amb la tassa anterior li vaig explicar lo de la matança del porc.
Arribant l'últim tren i ja a dalt veient-lo ple de gent, vaig quedar-me
a prop de la porta perquè entrés l'aire fresc, mentre en estació en
estació, vaig estar entre els vagons.
També vaig comprovar que la gent no està bona, ja que estant a vint graus
dins del tren, com a mínim, no es treuen la jaqueta.
I a més a més tanquen les
portes perquè no hi entri aire fresc.
Quan jo amb samarreta i morint-me de
calor.
SORT!!!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada